CRÒNICA NOCTURNA
Amb respecte per la
Rosario Endrinal “Charo” (indigent del
barri de Sant Gervasi) i veïna de Sants. Ara fa 10 anys que va morir assassinada.
La nit
és tancada i freda, més fosca que de
costum. La lluna dibuixa encara un
cercle quasi ple, de blanc transparent, grisós i trist, que
intensifica la foscor i el fred.
Rosario,
dormita vulnerable, dins d´un cubícul del
caixer automàtic d´una entitat bancària, emparada entre cartrons i diaris, per protegir-se del fred i de la incertesa, mirant cap al carrer, observant la nit
interminable, ben servida de vi tosc i
aspre, que li ajuda a oblidar.
Alguna
cosa trenca la quietud, el silenci
prudent i temerós, d´aquesta nit somorta: insults, rises ofensives, brabateries
i amenaçes; patacades, cops al cap i a
la cara amb objectes que la colpejen. La nit comença a trencarse i a
desfigurar-se.
Més
tard, la inconsciència , la inconnexió, que
dona l´ebrietat, fa que Rosario obri la porta del caixer, a les
mateixes ombres que abans l´havien humiliat i a les que s´havia encoratjat, amb
ràbia, amb insults, defensen-se com una fera engaviada.
De sobte
se sent un soroll metàlic, buit, terrible i un fum espés i asfixiant omple el
caixer, la seva llar nocturna. Corre desesperada d´un costat a l´altre del
cubícul, colpeja amb força els vidres de les portes i de les finestres. Tot és
tancat. No hi ha fugida. La seva boca està
resseca, no té saliva per humitejar. Treu
la llengua desesperada, buscant un fil d´aire, però no el troba. No sap el que passa, els seus ulls
desorbitats, plens de llàgrimes, criden de por i desesperació. Es refugia entre
els cartrons en la part més arraconada, però les flames han calat en la
paperera i formen una foguera que resplandeix entre els vidres i il·lumina la
nit freda i fatídica. Rosario crida desesperada!
Charo,
Charo, ets molt bonica! Em veig, contenta, saltant, agafada a la mà de la mare! Chantal, la meva petita! La meva nina!
Filla t´estimo! . . .
Charo,
Charo ets una dona preciosa! Mon cheri,
mon cheri!. Encara m´arriben instants de
realitat: paraules i crits,
rises desfigurades, transformades en pànic , i la fugida definitiva dels
meus agressors a través dels vidres.
Les
imatges, els records, les veus, les olors, els sons, van perden nitidesa,
s´esfumen, són devorats per la trepidant
desolació de les flames!
En aquestes fraccions últimes de lucidesa, em
veig jove, guapa, seductora, enamorada.
Ja no puc respirar, em resisteixo, vull agafar oxígen, però ja és del tot
impossible. Ja no puc moure´m, m´he quedat immòbil, ja no reconec el tacte,
l´olfacte sols identifica l´olor destructiu
del foc.
Se´m
perden ja definitivament, les imatges, els records, les veus, ja no tinc consciència
del món exterior. Només veig visions,
al·lucinacions, i sento el dolor torturador, agressiu, terrible, cremant i destripant la meva
epidermis i la meva dermis, deixant al
descobert, sols la carn viva, ja no soporto més! Tot el cos, els múscles, el
ossos, el meu cervell perd tota connexió amb la meva essència vital, i encara així,
percebeixo les meves últimes llàgrimes, de dolor, de remordiment, de buidor, d´amor,
de fi.
Una llum
encegadora i brillant m´envolta . . .
Desembre 2015
Ángeles Fortes Picas.
